Una de les grans novetats que preveu la Llei 39/2015, d'1 d'octubre, de procediment administratiu comú de les Administracions públiques (LPACAP) és la separació entre els sistemes d’identificació i de signatura electrònica. En aquest sentit, la LPACAP determina quins són els mitjans d’identificació i signatura que els interessats poden emprar en el marc d'un procediment administratiu i en quins supòsits.

Es pot intuir que aquesta separació d’instruments, respon, entre d’altres motivacions, a la voluntat del legislador de no entorpir l’accés dels interessats als serveis públics digitals, tot requerint per a certes tramitacions en què només és necessària la identificació, mecanismes de signatura electrònica d’ús menys estès entre la població. Així, es sol·licita l’ús obligatori de signatura electrònica per a un conjunt de supòsits taxats.

En concret, l’article 11 LPACAP regula que només serà obligatori l’ús de signatura per a: formular sol·licituds, presentar declaracions responsables o comunicacions, interposar recursos, desistir d’accions, i renunciar a drets.

D'una primera lectura de l’article pot semblar que s’ha aportat flexibilitat a l’ús de la signatura electrònica, però en realitat els casos de l’article 11 evidencien que l’ús de la signatura continua estant present en la major part de tramitacions, tot deixant amb caràcter residual els supòsits en què només serà necessària la identificació.

D’altra banda, com ja passava amb la Llei 11/2007, de 22 de juny, d’accés electrònic dels ciutadans als serveis públics, la nova LPACAP tampoc delimita quina signatura electrònica cal utilitzar per a cada cas en concret. En una Llei on part del seu àmbit subjectiu d’aplicació són les Administracions públiques, hagués estat de molta utilitat aquest esforç de concreció, especialment en l’àmbit municipal, on cada administració ha hagut d’aguditzar l’enginy per arribar a conclusions que, d’haver-se previst a la norma per a totes les administracions, hagués estalviat molts recursos als ens locals.

En aquesta direcció és de gran utilitat el VALID i Protocol d’identificació i signatura electrònica de Catalunya, que va adoptar l'AOC.

En l’àmbit de les notificacions no és imprescindible la signatura electrònica d’acord a la LPACAP, però sí que ho és d’acord a la Llei 29/2010, del 3 d'agost, de l'ús dels mitjans electrònics al sector públic de Catalunya. En qualsevol cas, és important que hi hagi una evidència forta si la notificació s’ha practicat. Aquesta evidència tradicionalment ha estat una signatura. El servei e-NOTUM crea i guarda les evidències de la pràctica de la notificació.

Context Legal

Llei 39/2015:

Article 11. Ús de mitjans d’identificació i signatura en el procediment administratiu.

"1. Amb caràcter general, per efectuar qualsevol actuació de les que preveu el procediment administratiu, n’hi ha prou que els interessats acreditin prèviament la seva identitat a través de qualsevol dels mitjans d’identificació que disposa aquesta Llei

2. Les administracions públiques només requereixen als interessats l’ús obligatori de signatura per:

a) Formular sol·licituds.

b) Presentar declaracions responsables o comunicacions.

c) Interposar recursos.

d) Desistir d’accions.

e) Renunciar a drets."

Solucions Relacionades